Qüestió de noms o de territori?

Diuen que “el nom fa la cosa” i normalment així és. L’any 1962 Fuster publicava el seu assaig “Qüestió de noms”, on teoritzava sobre el nom que havia de tenir la totalitat territorial de la nació catalana. Per a Fuster, la construcció nacional dels Països Catalans girava al voltant d’una essència immutable i perpetuada en el temps i el territori des de l’any 1238: la llengua catalana. Aquesta, doncs, es convertia en l’element que donava catalanitat a valencians i illencs. Fuster, malgrat tot, sempre va tenir present en la seua construcció nacional que no tot el territori dels Països Catalans havia estat catalanoparlant. L’interior del País Valencià i el Baix Segura es convertien així en un problema greu a solucionar. La idea de nació que defensava l’escriptor valencià passava inexorablement pel monolingüisme i el castellanisme d’algunes comarques històricament valencianes, no feia altra cosa que trencar la nació homogènia que somiava el de Sueca.

Som a l’any 2008 i els independentistes encara no hem sabut solucionar el “problema”. Parlem de Països Catalans en clau estrictament fusteriana –en la llengua ens va la vida, la identitat- i alhora seguim incloent en els nostres esquemes territorials i geogràfics, comarques que no parlen català. Els valencians d’Oriola, Requena, Asp, Monfort o Utiel, són també catalans? Fuster no en tenia dubtes: no ho són. Per a l’escriptor de la Ribera eren castellans i per tant s’havien d’incorporar tard o d’hora a la seua vertadera nació: Castella. Fins aquí hi puc estar d’acord amb Fuster. Ara bé, aquest raonament que ens pot semblar més que lògic xoca frontalment quan cerquem en la història els fonaments de tot plegat: els habitants d’aquestes comarques –uns abans que d’altres- van ser considerats valencians al mateix temps que els valencians de llengua catalana. Sent això així, on es posa el límit de què és i què no valencià? I català? Si els ciutadans d’aquests territoris volen ser catalans, els ho ha d’impedir una proposta nacional etno-lingüística? Personalment crec que no. Sobre nacionalisme s’ha escrit molt en els darrers anys –Hobsbwam, Horch, Gellner, Andreson...- i si una cosa ha quedat clara és que avui dia la principal raó per a que els habitants d’un territori concret es constituisquen en nació no és altra que la voluntat de ser-ho.

És necessari, doncs, que reflexionem sobre la territorialitat que defensem i el model que volem construir. Crec que la millor solució passa per una via intermitja: reivindicar tot el territori valencià com a propi dels Països Catalans –per raons històriques- i a l’hora ser suficientment conscients de la no homogeneitat del mateix, permentent així l’exercici democràtic de la lliure determinació per aquells territoris lingüísticament no catalans. En el cas hipotètic que aquests territoris decidiren formar part d’una futura nació catalana independent, des del meu punt de vista hauríem de ser capaços de dissenyar un model dual per aquestes comarques concretes on no entrara en contradicció el fet de sentir-se valencians o catalans i ser lingüísticament castellans. Perquè si el nom fa a la cosa, al final pesa més la voluntat de ser cosa que el nom que li donem.

Publicat a la Directa nº 87, 2 d'abril de 2008

Còmplices dels verducs

En una postal llençada per E. Hillesum, víctima del nazisme, des del comboi de la mort camí d’Auswicht va escriure “Vosaltres m’esperareu, veritat?”. E. Hillesum sabia que anava a morir i l’única esperança que li quedava érem nosaltres, les generacions posteriors a la seva per tal que la memòria de les víctimes del nazisme no fora oblidada i es fera justícia. Això és el que està negant-se a València, on l’alcaldessa Rita Barberà, vol soterrar una de les foses comunes del franquisme amb la construcció d’unes tombes per ampliar el cementiri d’aquesta ciutat. Cal dir que aquesta fossa és l’única que queda després que les altres cinc ja han sigut soterrades i conseqüentment oblidades.

Què no em d’oblidar i que em de recordar doncs? La resposta és molt fàcil, el crim i la injustícia patida pels republicans assassinats per una guerra que mai s’havia d’haver produït. Això és el que pretén la memòria històrica i el desterrament de les foses comunes del franquisme i això mateix és el que volen negar alguns, convertint-se d’aquesta manera en còmplices dels verducs franquistes. Per a Herman Cohen, les injustícies causades contra el ser humà en un passat, no sols afecta al corresponent verduc, sinó també al ciutadà actual. Som nosaltres responsables de contar la veritat dels fets, de fer memòria de les víctimes i donar-los els drets que se’ls va negar en el seu moment.

Els nazis eren conscients dels crims que cometien i per això cremaven els cadàvers, per no deixar petjades d’allò que feien. És això el que pretén l'Ajuntament de València?. Per fer-ho, s'amaguen darrere de falses prediccions quan diuen que desterrar les foses comunes és tornar a obrir velles ferides. Més bé, i contràriament al que diuen, es tracta de tancar moltes ferides que encara avui segueixen ben obertes en familiars que no saben on es troben els cadàvers dels seus avis, marits, germans, etc, assassinats injustament.

En conclusió, i seguint amb l’exemple de les paraules de Hernan Cohen, cada generació adquireix el legat de la memòria històrica, és a dir, cada generació es converteix en responsable de tota injustícia comesa en el passat, per tant deu reparar les injustícies sofries pels seus avantpassats. En cas contrari ens convertirem en còmplices de la guerra, còmplices dels assassins que provocaren la guerra i les seves conseqüències. No és cap coincidència que molts represaliats del nazisme escrigueren diaris amb les seves memòries, al igual que molts republicans en la guerra civil i la postguerra, volent deixar constància de les brutalitats produïdes en aquells moments, i nosaltres som responsables de fer-ho saber, de recordar-ho i mai oblidar-ho.

Membre Assemblea Comarcal de les Valls del Vinalopó

Maulets, el jovent independentista